En guàrdia!

Capítol 753. Durant la baixa edat mitjana, de les mines del Priorat se n'extreia argent, plom i alcofoll. D'aquests tres metalls, l'argent era el més valuós, perquè es feia servir en la fabricació de moneda. Tot i que l'explotació d'aquestes mines ha experimentat molts alts i baixos al llarg de la història, cap a mitjan segle XIV i fins a la fi del segle XVI, a Bellmunt del Priorat, en una zona geològica molt rica, l'extracció de plata es va intensificar de manera especial. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Montserrat Flores, historiadora i arxivera, que ha estat professora associada de la URV i ha fet recerca sobre la mineria medieval d'argent a Prades.

Capítol 752. Julio Muñoz Ramonet va ser, durant el franquisme, un dels homes de més poder a Barcelona. Tot i així, molt pocs van saber mai qui era perquè va ser sempre molt gelós de la seva imatge i no es va mostrar excessivament en públic. En plena postguerra, va aprofitar el fet d'haver estat del costat dels vencedors de la Guerra Civil per acumular una valuosa col·lecció d'obres d'art, ajudat per l'estraperlo i altres negocis foscos. Muñoz Ramonet va ser un dels principals especuladors que va donar aquell règim sinistre. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i amb Manel Risques, professor titular d'Història Contemporània a la UB i editor del llibre "Muñoz Ramonet. Retrat d'un home sense imatge".

Capítol 751. Entre el final de l'imperi romà i el canvi de mil·lenni, el que coneixem com a Alta Edat Mitjana, els usos i costums a l'hora de menjar i vestir-se a Catalunya van experimentar canvis molt importants, sempre sota la influència de les cultures que anaven passant, ja fossin la visigòtica, l'andalusina o la carolíngia. En el cas del menjar, alguns dels nostres hàbits alimentaris actuals tenen a veure amb els que es van introduir al territori entre el segle V i el segle X. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, professor de Didàctica de les Ciències Socials a la UB, i coautor, amb Nayra Llonch, d'"Història del gust. Menjar i vestir al llarg del temps".

Capítol 749. A inicis dels anys setanta, l'espanyol mitjà era un tipus baixet i reprimit, provincià, entestat a demostrar-se a si mateix que podia ser un seductor, sense importar-li caure en el ridícul més absolut. Com a mínim, aquesta era la visió que ens n'ha deixat el cinema a través d'actors tan populars com José Luis López Vázquez o Alfredo Landa. El cognom d'aquest últim, que encaixava perfectament en el perfil, va batejar un subgènere cinematogràfic que a la vegada era moviment sociològic i mirall d'una societat encara massa paralitzada per traumes i complexos d'inferioritat. Entre 1969 i 1978, l'anomenat landisme va proporcionar importants èxits de taquilla. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", periodista especialitzat en cinema, director i presentador del programa de cinema d'iCat, "Memento".

Capítol 748. Si per a una dona encara avui és difícil accedir als centres de poder i autoritat, a l'antic Egipte ho era molt més. Que una dona fos faraó era una aberració, una amenaça, a la maat, l'ordre natural del món. Al llarg de gairebé tres mil·lennis, i entre 200 i 300 regnats, només cinc dones van aconseguir ser proclamades faraó. Una de les que va desafiar la tradició de manera més eficaç, establint una coregència amb el fillastre en un moment de puixança de la dinastia, va ser Hatxepsut, fa uns 35 segles. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i Màster en Egiptologia.

Programa 1101. L'any 1353, el bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, futur primer cap de la Generalitat, va presidir un judici per intent d'assassinat a la seva diòcesi. El prior del monestir de Sant Miquel de Cruïlles havia estat enverinat i apunyalat, encara que havia sobreviscut. El possible autor era un altre monjo que aviat es va veure que només era un dels conspiradors dins del monestir contra la vida del prior. El judici va revelar aspectes molt foscos de la vida del monestir, un món tancat on el sexe i l'ambició havien estat el motor de l'intent d'homicidi. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sergi Rexach Camps, historiador medieval, autor d'"Els monjos del monestir de Sant Miquel de Cruïlles i la justícia: crònica d'un assassinat fallit (1353)", publicat per Edicions de l'Abadia de Montserrat el 2022.

Capítol 1100. Al llarg de la història, des de l'Egipte faraònic fins a les justes i banquets medievals, diverses societats van connectar el teatre i la música, en drames de tipus cerimonial o religiós. Però va ser durant el Renaixement, al llarg del segle XVI, que una nova forma artística i musical començava a prendre forma, amb espectacles que combinaven argument, cant, paraula, dansa i música. A les corts de Florència i de Màntua estaven germinant les condicions que farien possible el naixement de l'òpera. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Heillbron, llicenciat en Història de l'Art per la UB i doctor per la Universitat de Bolonya. Professor d'Història General de la Música i Història de l'Òpera a l'ESMUC.

Capítol 1099. El febrer del 1919, Barcelona va viure la vaga més llarga i més dura de les que s'havien registrat fins a aquell moment a l'Estat espanyol. Els treballadors de Riegos y Fuerza del Ebro, la més important de les tres companyies que subministraven llum i electricitat a la ciutat, van iniciar una protesta per l'acomiadament de vuit treballadors. Aquesta empresa era una filial de la Barcelona, Traction Light and Power Company Limited, coneguda popularment com La Canadenca. La vaga de la Canadenca va ser un pols entre la patronal i el sindicat amb més pes a la Catalunya de l'època, la CNT, que va tenir conseqüències importants en diversos fronts. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Abelló, doctora en Geografia i Història i professora titular a la Universitat de Barcelona, especialitzada en moviments obrers. És l'autora del llibre "La vaga de La Canadenca. 21 de febrer de 1919", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 1098. El matí del dissabte 2 de març del 1974, el franquisme va executar al garrot vil el jove anarquista Salvador Puig Antich, acusat de la mort del policia Francisco Anguas. Era la culminació d'un procés inusualment ràpid, durant el qual la justícia militar havia manipulat el sumari per fer-hi encaixar una versió interessada dels fets. Es tractava de fer passar la mort del policia com un assassinat terrorista, executat amb premeditació i a boca de canó, ocultant les circumstàncies reals del que va ser un tiroteig confús durant la detenció de Puig Antich i l'intent d'escapar. Ja en democràcia, els diversos intents per reobrir el procés han estat denegats. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Panyella, periodista, autor del llibre "Salvador Puig Antich, cas obert. La revisió definitiva del procés", d'Angle Editorial.

Capítol 1097. La invenció del telescopi, a principis del segle XVII, va suposar un avenç gegant per a les persones interessades a observar el firmament. Tot i així, uns anys abans de la seva existència, alguns estudiosos ja havien aconseguit afinar molt les observacions i van fer avançar l'astronomia de manera considerable. Un d'aquests personatges cabdals va ser el danès Tycho Brahe, que va desenvolupar instruments especialment precisos i va mantenir una col·laboració tensa però fèrtil amb un altre astrònom molt destacat, l'alemany Johannes Kepler. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "100 protagonistes de la història de la ciència" i "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 1096. El 1943, un cop finalitzada la campanya del nord d'Àfrica, els aliats es van proposar envair Itàlia. Tot i això, als Estats Units molts pensaven que el Mediterrani era un escenari perifèric de la Segona Guerra Mundial i que actuar-hi era malversar el temps i els efectius, una distracció del gran objectiu, la invasió del centre d'Europa. En canvi, la Gran Bretanya tenia especial interès a aclarir la situació al sud del continent. La campanya italiana per alliberar el país del feixisme es va iniciar l'estiu del 1943 i es va prolongar fins al final de la guerra. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1095. Durant el franquisme, quan la cultura i la llengua catalanes estaven prohibides i perseguides en el seu territori natural, les aportacions produïdes des de l'exili van permetre mantenir la resistència i el catalanisme militant. En el cas de les revistes, les que es publicaven a l'exterior eren les úniques que podien manifestar-se lliurement. Van ser més de tres-centes capçaleres, entre revistes i butlletins, publicades en una vintena de països diferents. Eren els únics mitjans autòctons que es van poder expressar en català i on es va poder manifestar el pluralisme ideològic existent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Enric Pujol i Casademont, historiador, professor a la Universitat Autònoma i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1094. El 28 de febrer del 1939, les autoritats franceses van decidir obrir un nou camp de concentració a Agde amb la intenció de descongestionar els camps de refugiats al sud de França, en concret a les platges del Rosselló. Estava previst que en aquest nou camp s'hi traslladessin fins a 25.000 refugiats republicans que havien arribat fugint de la desfeta de la Guerra Civil Espanyola. A diferència d'altres camps francesos, el d'Agde va viure un procés d'identificació molt estret amb el col·lectiu català a l'exili. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Laia Arañó Vega, doctora en Història Moderna i Contemporània per la UAB, membre del Grup de Recerca sobre Dictadures i Democràcies de la UAB i autora del llibre "El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès, 1939-1940".

Capítol 1093. En esclatar la Guerra Civil, la Generalitat va confiscar el monestir de Montserrat per tal de protegir-lo dels saquejos i incendis a què es veien exposats altres edificis religiosos. L'abril de 1938, el recinte va esdevenir un hospital militar de l'Exèrcit de l'Est, pensat per a la ràpida recuperació dels soldats ferits i la seva tornada al front. Durant la guerra, a Montserrat s'hi van arribar a imprimir llibres, i això va convertir un dels episodis històrics més difícils del monestir en un moment d'especial creativitat pel que fa a la creació i la difusió de cultura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngels Rius i Bou, llicenciada en Història de l'Art, diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la UB i Màster en Llibre Antic i Patrimoni Bibliogràfic per la Universitat Complutense de Madrid. Autora del llibre "Impremta i biblioteca a l'hospital militar de Montserrat, 1936-1939".

Capítol 1092. Durant la Guerra Freda, el context de l'Espanya franquista era més complex que el d'altres països de l'entorn europeu i va fer més difícil el posicionament dels intel·lectuals, també a Catalunya. Els Estats Units, líder d'un dels dos grans blocs en què havia quedat dividit el món, havien pactat amb la dictadura per motius geoestratègics i n'havien acabat beneint l'existència. A més, denunciar i criticar la situació dels ciutadans dels règims comunistes, tal com feia el franquisme, podia ser suficient per ser considerat partidari del règim. Era molt difícil prendre una posició, però intel·lectuals catalans com Joan Triadú, Maria Aurèlia Capmany i Pere Calders van trobar la manera d'assenyalar les contradiccions i els abusos del comunisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Pons, periodista i escriptor. Autor del llibre "Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda", publicat per Edicions de 1984.

Capítol 1091. En una guerra, les destrosses, el saqueig i la desaparició del patrimoni artístic sempre són molt importants. Durant la Guerra Civil, els dos bàndols van intentar posar remei a aquesta situació amb més o menys fortuna. La iniciativa franquista més important en aquest sentit va ser l'anomenat Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, dedicat a la localització, protecció o gestió d'obres d'art, edificis i documents. Un dels fronts d'actuació més rellevants va ser la zona de Llevant, especialment després de l'entrada a Catalunya de l'exèrcit rebel. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eduard Caballé, investigador de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i doctor en Història amb la tesi "El Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional i el control franquista del patrimoni a Catalunya durant la Guerra Civil".

Capítol 1090. Entre el 1890 i el 1914, Catalunya va experimentar grans canvis. Va ser el temps de l'eclosió del catalanisme conservador i de moviments tan importants com el Modernisme i el Noucentisme. Els intel·lectuals i la classe política catalana, cada vegada més interrelacionats, es van emmirallar en altres països europeus per trobar solucions als problemes propis. A banda de models més propers, com el francès, un dels referents va ser l'Imperi Alemany fundat el 1871, l'anomenat Segon Reich. Aquesta confederació creada sota l'aixopluc del regne de Prússia, una primera potència europea, va ser observada des de Catalunya amb admiració, però també amb esperit crític. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavi Fleck, doctor en Història Contemporània per la UB. Autor del llibre "El Segon Reich i Catalunya. Alemanya vista des de la cultura i la política catalanes entre 1890 i 1914", III Premi d'Assaig Ateneu Barcelonès, publicat per l'Editorial Afers.

Capítol 1089. Des del punt de vista occidental, el Japó sol ser considerat un país de tendència conservadora i poc revolucionària. En canvi, la derrota a la Segona Guerra Mundial també hi va fer sorgir diversos moviments de dissidència política al llarg de la Guerra Freda, que van incloure ocupacions de fàbriques, revoltes universitàries, accions de protesta contra la guerra del Vietnam i, fins i tot, guerrilles a les muntanyes. La Nova Esquerra japonesa no només va sacsejar el país, sinó que va comprometre l'aliança militar entre Tòquio i Washington, i en alguns casos va traslladar la lluita armada més enllà de l'arxipèlag. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran de Vargas, politòleg especialista en el Japó, doctor en Estudis Interculturals i investigador al grup Alter de la UOC; autor del llibre "Japó roig".

Capítol 1088. Un dels personatges més controvertits durant la crisi de la República Romana del primer segle abans de Crist va ser Luci Corneli Sul·la. De marxar com a general victoriós en les guerres contra sobirans estrangers com Jugurta o Mitridates, va passar a liderar una de les faccions en conflicte en la primera guerra civil de Roma, la dels partidaris dels aristòcrates, els "optimates". La victòria de Sul·la i la seva proclamació com a dictador el va portar a emprendre reformes profundes i radicals del poder senatorial i l'estructura de l'Estat romà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1087. El novembre del 1931, tot just acabada de néixer la II República, el diari La Publicitat va destapar un suposat cas de corrupció que havia implicat polítics republicans i socialistes de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments de Barcelona i Tolosa, i que els havia relacionat amb l'estafador francès Lazare Bloch. El que es va conèixer com l'afer Bloch va suposar un escàndol polític i financer que podia posar en qüestió els fonaments del nou règim republicà, quan justament el que es volia era posar en pràctica un projecte de moralització pública de les institucions. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Torrents Juncà, investigador predoctoral i de Formació de Professorat Universitari a la UAB i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.

Capítol 1086. Una combinació maliciosa d'ignorància, mala fe, intolerància i por va portar moltes dones que pensaven i actuaven de manera diferent de la norma a ser jutjades i executades, acusades de bruixeria. A Catalunya, l'etapa més intensa d'aquesta cacera de bruixes va tenir lloc a principis del segle XVII, sobretot entre els anys 1614 i 1622, i es va estendre per tot el país. Se les considerava culpables de provocar aiguats, calamarsades o boires que feien malbé les collites, i, en els casos més extrems, d'embruixar i matar persones i animals. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna i vicerector de Cultura, Memòria i Patrimoni de la Universitat de Barcelona; autor del llibre "Judici a una bruixa catalana. La història de l'Anna Boixadors i la persecució de les dones al segle XVII".

Capítol 1085. A Catalunya, el procés d'implantació del servei militar obligatori va anar vinculat al llarg dels segles amb un exercici contundent de la violència institucional. De manera periòdica, aquesta situació encenia l'espurna d'una revolta popular. Una d'elles, l'Avalot de les Quintes de 1773, va ser la més rellevant de totes les que havien tingut lloc a Barcelona després de l'ocupació borbònica del 1714, feia ja unes sis dècades. Va ser una mostra que la fi de la Guerra de Successió no havia aconseguit esclafar la resistència al projecte absolutista dels borbònics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Miquel Pérez Latre, doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i arxiver de l'Arxiu Nacional de Catalunya, comissari de l'exposició "Esperits dissidents. L'avalot de les quintes de 1773".

Capítol 1084. Nena prodigi, arpista d'èxit, pedagoga, feminista, activista social, maçona... Totes aquestes vessants pesen molt més en la biografia de Clotilde Cerdà que no pas la de ser la filla il·legítima del famós enginyer Ildefons Cerdà. Tot i que en la seva època, a finals del segle XIX i principis del XX, va arribar a ser una celebritat mundial tant o més popular que el seu pare, i fins i tot va compartir amb ell més d'un article de premsa, amb el temps ha passat a ser una gran desconeguda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Maria Carme Roca, escriptora, llicenciada en Filosofia i Lletres i en Filologia Catalana. Autora de la novel·la "Les illes interiors", editada per Columna.

Capítol 1083. Louis Pasteur és un dels científics més importants de la història. Al llarg dels anys va passar de l'interès per la química a la microbiologia, fins a ser considerat el pare de la immunologia moderna, en ple segle XIX. Les seves investigacions van permetre conservar certs aliments en millors condicions i salvar milions de vides de pacients afectats per malalties infeccioses. Comptava amb il·lustres predecessors com Edward Jenner, l'introductor de la primera vacuna, i contemporanis tan fonamentals en l'estudi dels microorganismes com l'alemany Robert Koch, però Louis Pasteur va destacar especialment. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Accensi, professor del departament de Sanitat i d'Anatomia Animals de la Facultat de Veterinària de la UAB i investigador de l'IRTA-CRESA, Centre de Recerca en Sanitat Animal.

Capítol 1082. Després de la dictadura de Sul·la, en el segle I abans de Crist, havia quedat força clar que les fórmules polítiques de la República Romana estaven en procés de descomposició, i que els únics que podrien controlar el poder serien els personatges forts, amb el suport de l'exèrcit i el favor de la plebs. Gneu Pompeu Magne i Juli Cèsar van ser aliats circumstancials en el Primer Triumvirat, juntament amb Marc Licini Cras, però es tractava d'una aliança fràgil que acabaria desembocant en un enfrontament obert, i més quan va morir Cras. En poc temps Cèsar va passar de ser el sogre de Pompeu a enfrontar-s'hi en una guerra civil. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1081. "Carros de foc", de Hugh Hudson, és una de les pel·lícules amb rerefons esportiu més memorables del segle XX. Tot i que es va promocionar com una història real, els fets en els quals es basa el film britànic del 1981 no s'assemblen gaire a com s'expliquen a la pel·lícula. El film va ser un èxit internacional i explicava, a la seva manera, la participació dels atletes britànics en els Jocs Olímpics del 1924, que es van fer a París. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dani Martín, periodista esportiu i exprofessor de Comunicació.

Capítol 1080. En paral·lel a la carrera comercial per trobar noves rutes marítimes a l'Àsia Oriental, a mitjan segle XVI es va iniciar una nova cursa per l'evangelització. Si el 1543 desembarcaven a les costes japoneses els primers mercaders portuguesos, només sis anys després, l'estiu del 1549, ho feien tres missioners de la Companyia de Jesús, constituïda feia poc, en una missió patrocinada per la Corona de Portugal. La presència dels jesuïtes al Japó va anar en augment fins a l'expulsió dels occidentals de l'arxipèlag, ja ben entrat el segle XVII. Va formar part d'un procés de colonització i de globalització gairebé inèdit fins aleshores. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jonathan López-Vera, professor de la Universitat Pompeu Fabra, divulgador, expert en la cultura japonesa i autor del llibre "Toyotomi Hideyoshi y los europeos. Portugueses y castellanos en el Japón samurái".

Capítol 1079. Un dels reis més importants de la història de la Corona catalanoaragonesa va ser també uns dels personatges més rellevants de l'Europa del segle XV. Al llarg del seu regnat, que va del 1416 al 1458 i marca el pas de l'edat mitjana a l'humanisme renaixentista, aquest sobirà tan culte com ambiciós va aconseguir incorporar als seus dominis el regne de Nàpols, juntament amb Sardenya i Sicília. Després d'haver invertit prop de vint anys en aquest objectiu militar, va establir la cort a Nàpols, on es va envoltar de grans intel·lectuals i artistes de l'època, i no va tornar mai més a Catalunya. El nom amb què ha passat a la història és el d'Alfons V el Magnànim. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Josep Brugada, llicenciat en Filologia Catalana i amb un màster en Introducció a la Recerca. Autor del llibre "Alfons el Magnànim (1396-1458). Tres corones per a un rei. Catalunya-Aragó, Sicília i Nàpols", de l'Editorial Base.

Capítol 1.078. Luci Emili Patern va ser un centurió romà d'Aeso, actual Isona, i no un de qualsevol. Veterà de les guerres de la Dàcia i la Pàrtia, va servir a les ordres directes de l'emperador Trajà com a membre de la Guàrdia pretoriana. La lluita a les files de la unitat d'elit amb més nom de l'Antiga Roma seria el punt àlgid d'una carrera militar a través de la qual un soldat de províncies va arribar a la mateixa capital de l'Imperi en el moment més gloriós. Però, al mateix temps, és tot just en vida de Luci Emili Patern que va començar el declivi de la civilització romana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Bermúdez, arqueòleg, membre del projecte de recerca sobre la ciutat romana d'Aeso i col·laborador del Museu de la Conca Dellà.

Capítol 1077. El cop d'Estat civicomilitar que va viure el Brasil l'1 d'abril del 1964 i que es va materialitzar en una dictadura vigent fins al 15 de març del 1985, un període de més de vint anys, va incrementar l'ocupació econòmica d'aquelles zones del país habitades per pobles indígenes. Durant anys s'havia anat forjant la idea en l'imaginari col·lectiu que l'Amazones era una font inesgotable de recursos i que podria resoldre qualsevol crisi de l'Estat i de la seva economia capitalista. Però els militars van mostrar l'actitud més depredadora que havien viscut aquests pobles al llarg de cinc segles i van deixar cicatrius profundes a la selva i a les diferents poblacions per on van fer avançar la frontera econòmica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Zeus Moreno Romero, doctor per la Universitat Estatal de Maringá, al Brasil, i professor d'Història a la Universitat Estatal de Londrina i l'Institut Federal de São Paulo.

Capítol 1076. Pel seu caràcter discret, però també per la persecució com la que va rebre a Espanya durant el franquisme, la francmaçoneria ha estat un moviment força desconegut per la societat en general. La maçoneria no és un partit polític ni una secta religiosa. És una institució universal de fraternitat i tolerància mútua que proclama l'existència d'un principi creador no identificat per l'ésser humà anomenat Gran Arquitecte de l'Univers. Els orígens es remunten molts segles enrere, vinculats a una de les activitats humanes més antigues, la construcció, però al llarg del temps ha anat adquirint un valor simbòlic que encara perdura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Brunet, expert en maçoneria i patró de la Biblioteca Arús.

Capítol 1075. Cap altre empresari del sector de l'oci va saber evolucionar amb els gustos del públic barceloní al llarg del segle XX com ho va fer Pere Balañá, un home ambiciós que va fundar un autèntic imperi amb diversos tentacles. De tenir una vaqueria al barri de Sants va passar a gestionar les places de toros de la ciutat, convertint la Monumental en una de les més importants del món, i va acabar construint algunes de les sales de cinema més modernes i luxoses d'Europa. Va ser, de lluny, el magnat de l'espectacle més important de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Guixà, periodista, autor de la biografia "Balañá. El mayor espectáculo del mundo", de l'Editorial Almuzara.

Capítol 1074. Bona part de les decisions dels Estats Units en matèria de política exterior durant els anys 70 del segle XX van estar directament relacionades amb una figura tan polèmica com influent. La fi de la guerra del Vietnam, la relació amb els governs de l'Amèrica del Sud i la distensió amb la Xina i la Unió Soviètica, entre moltes altres qüestions, van ser definides en les línies mestres per les maniobres d'un polític i estrateg astut, que va actuar sovint a l'ombra. Era Henry Kissinger, que fugint de l'Alemanya nazi va arribar a ser el cap de la diplomàcia del seu país d'acollida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí Vallverdú, periodista, llicenciat en Història Contemporània per la UAB i redactor de política a Nació Digital.

Capítol 1073. Un aspecte poc conegut del feixisme espanyol, tan poderós al llarg de bona part del segle XX, és que té les arrels a Cuba i que a la Península es va configurar a Barcelona, abans que en cap altre lloc, entre el 1919 i el 1923, en una època de molta conflictivitat social. A diferència del que se sol afirmar, ni el feixisme espanyol va sorgir a inicis dels anys 30, ni Madrid i Valladolid en van ser els únics focus. Les primeres experiències del feixisme espanyol, tenint en compte que la ideologia feixista comprèn moviments i etapes diverses, van tenir Catalunya com a banc de proves. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Casals Meseguer, doctor en Història i coautor del llibre "El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español", editat per Pasado & Presente i coescrit amb Enric Ucelay-Da Cal.

Capítol 1072. La idea del bandoler com aquell assaltant de camins que ataca el ric i dona al pobre, un lluitador llegendari de finals de segle XIX que viu a la muntanya fugint de la llei i d'una vida tradicional, és molt diferent de la realitat. Aquesta idea romantitzada la van impulsar els que no van patir el bandolerisme. Sovint, els bandolers eren personatges sanguinaris i descarnats, molt allunyats de la idea de justiciers del poble, que van actuar des del segle XI fins al segle XX i estaven presents a gairebé tot el país. Com va dir el virrei García Álvarez de Toledo ja al segle XVI: "Tot Catalunya està plena de bandolers." En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sylvia Lagarda-Mata, escriptora i periodista, que ha publicat "Catalunya, terra de bandolers", d'Angle Editorial.

Capítol 1071. Durant els anys en què Francesc Macià va exercir com a president, la segona residència de la família va adquirir un protagonisme polític destacat. La Casa Vallmanya era una casa pairal del segle XVII, dins del terme municipal d'Alcarràs, que pertanyia a Eugènia Lamarca, la dona de Macià. A banda de ser un espai de retir espiritual i un refugi, va ser un quarter general on encarar les activitats públiques. Es tracta de l'única residència conservada del primer president de la Generalitat republicana, amb valor històric i patrimonial, tot i que actualment està abandonada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Dalmau, economista i professor de secundària, i coordinador del llibre "Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià", de Pagès Editors.

Capítol 1070. El palau de Versalles, construït per ordre del rei Lluís XIV entre el 1661 i el 1715, any en què va morir, va ser una obra col·lectiva que va implicar els millors artistes i intel·lectuals del seu temps: arquitectes, pintors, escultors, enginyers, escriptors, músics, directors teatrals, actors... Tots ells van contribuir a fer de Versalles l'epicentre de França, immers en una festa constant. Si Lluís XIV era el Rei Sol, la seva residència oficial havia de ser igualment enlluernadora, possiblement el primer exemple d'arquitectura transformativa, que s'anava reformant contínuament. Més que un edifici, més enllà de la pedra efímera, Versalles era un esdeveniment. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Faura, músic, escriptor i doctor en Arquitectura per la UPC, professor de l'Escola Elisava i autor de la tesi "Arquitectura palimpsest (Versalles l'any 1701)".

Capítol 1069. El 1808 va esclatar l'aixecament a la península Ibèrica contra els invasors napoleònics, durant el qual els britànics van veure una oportunitat única per debilitar l'expansionisme francès. L'armada britànica va ser una eina clau en aquest conflicte, inutilitzant les forces navals franceses i impedint-los sortir dels seus ports. Van tenir un paper fonamental per aconseguir foragitar les tropes napoleòniques d'Espanya, sovint eclipsat per la campanya a terra del duc de Wellington des de Portugal. I entre tots els oficials de la Royal Navy que van lluitar a la guerra contra el francès un va destacar per les idees revolucionàries i per la defensa de les classes populars catalanes: el capità Edward Codrington. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Maties Ramisa Verdaguer, doctor en Història, especialitzat en la guerra del Francès.

Capítol 1068. El segle XIX, abans de la generalització del turisme i les vacances pagades, l'estiueig era una activitat pròpia de l'aristocràcia i la burgesia urbana. Aquells que s'ho podien permetre, també menestrals i professionals liberals, es feien construir una vil·la o una torreta al medi rural, o bé retornaven al mas familiar. Els artistes i intel·lectuals més destacats dels Països Catalans no van ser aliens al fenomen. Per motius familiars, laborals o de salut, van trobar la inspiració per concebre algunes de les seves obres més destacades allà on passaven els estius, en un poblet de costa o d'alta muntanya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Safont Plumed, periodista i escriptor, màster en Periodisme i Reporterisme Avançat i doctor per la Universitat de Girona. Autor de "L'estiu passat. Una geografia de les vacances d'artistes i escriptors dels Països Catalans", editat per Comanegra.

Capítol 1067. Les transformacions polítiques, econòmiques i socials que buscaven posar fi a l'antic règim en territori espanyol des del 1820, després del pronunciament del general Riego, resultaven incòmodes en el context europeu. En els anys posteriors a la caiguda de Napoleó, els governants de la Restauració temien que qualsevol espurna pogués revifar la foguera de la revolució. Si es va poder tancar l'etapa constitucional coneguda com a Trienni Liberal, i restaurar la monarquia absoluta en la figura de Ferran VII, va ser en bona mesura per la intervenció francesa. L'entrada de l'exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, el 7 d'abril del 1823, va iniciar un llarg període d'ocupació que va aconseguir desmantellar l'estat liberal en marxa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Arnabat, doctor en Història per la UPF, professor d'Història a la URV, president de la Comissió del Doctorat d'Estudis Humanístics i investigador del grup de recerca ISOCAC.

Capítol 786. El bilingüisme de la societat catalana, la presència del castellà en coexistència i massa sovint en preeminència respecte al català, és un fenomen recent des del punt de vista històric. Durant molts segles la gran majoria dels catalans no parlaven ni entenien el castellà, una llengua que es va anar introduint progressivament a les corts, que volien adular els nous reis arribats de Castella. Tot i així va ser un procés molt lent entre els segles XV i XIX. Amb disposicions i lleis, l'administració espanyola va voler imposar l'ús d'una llengua que no era present en la vida quotidiana dels catalans. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Enric Gomà, escriptor, guionista i divulgador lingüístic, i autor del llibre "El castellà, la llengua del costat".

Capítol 779. Deixar enrere família, amics i feina i recórrer milers de quilòmetres, en alguns casos travessant mig món, per arribar a un país en guerra que no és el teu amb la intenció de donar-ho tot. Aquest va ser el valor i la capacitat de sacrifici que van demostrar les quaranta mil persones estrangeres que van defensar la causa republicana durant la Guerra Civil Espanyola. Les històries particulars de brigadistes internacionals que van donar el millor de si mateixos a les trinxeres, als hospitals de campanya i a la rereguarda són exemples de solidaritat extrema i també de la fidelitat a un ideal, el de la lluita contra el feixisme. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Martí-Rueda, historiador que treballa a la Direcció General de Memòria Democràtica i autor de "Brigadistes. Vides per la llibertat".

Capítol 775. La nit del 6 de març del 1972 es va esfondrar un edifici de deu pisos a la confluència dels carrers Capità Arenas i Santa Amèlia de Barcelona. Hi van morir 18 persones, set de les quals nens. En aquells moments la ciutat estava en ple procés de conversió del gas ciutat al gas natural, una implantació que es va tirar endavant de manera negligent i poc segura, i tots els indicis apuntaven a una explosió de gas com a causa de l'esfondrament. Però les empreses Catalana de Gas i Gas Natural, presidides per Pere Duran Farell, mai van acceptar-ne la responsabilitat. Al mateix temps, van circular rumors infundats i interessats que atribuïen l'explosió a un grup d'extrema dreta. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Santiago Vilanova, exdirector de Diario de Barcelona, Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme, president de l'associació Una Sola Terra i autor de "L'explosió de Capità Arenas. La trama del gas natural a la Barcelona preolímpica".

Capítol 773. La llibertat de creació i el dogma religiós han estat dues realitats en conflicte al llarg de la història. Ho il·lustra perfectament el cas del pintor Il Veronese, acusat d'heretgia per la Inquisició l'any 1573 per haver retratat una escena del Sant Sopar on s'introduïen elements profans. L'estratègia de defensa escollida pel pintor, posant-li un títol al quadre que obligués a reinterpretar-lo, marca un canvi decisiu en la percepció de l'art i en el seu pols constant amb el poder. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté Lluís Quintana Trias, professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor del llibre "Art i blasfèmia. El cas Veronese".

Capítol 766. Els processos d'independència dels territoris de l'Amèrica del Sud al llarg del segle XIX estan marcats per contradiccions i enfrontaments entre diversos grups de població. Aquest fet va portar que aquells que tenien visions estratègiques i militars clares sobre el conflicte que es vivia es convertissin en líders destacats. Una d'aquestes figures, clau per a la independència de l'Argentina, Xile i el Perú, que a banda de conquerir territoris es va preocupar per reorganitzar-los i modernitzar-los, va ser José de San Martín. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez Llamas, doctor del Departament d'Història d'Amèrica de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1066. L'any 1995 una estudiant alemanya va fer una troballa a Dmanisi, a Geòrgia. La sorpresa va ser majúscula, perquè es tractava d'una mandíbula que semblava humana. Però el que no sabia aquesta científica és que aquest os canviaria per sempre el que es donava per fet dels avantpassats homínids. El que en un primer moment podia ser una altra resta d'un ancestre amb centenars de milers d'anys, va resultar ser molt més: la clau per comprendre en quin moment els humans van marxar d'Àfrica per migrar a la resta del món. I va provocar, de retruc, una pregunta encara més important: per què ho van fer, una qüestió que a dia d'avui genera encara més preguntes que respostes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Agustí, doctor en Ciències Biològiques, investigador a l'ICREA i a l'Institut Català Paleoecologia Humana i Evolució Social.

Capítol 1065. De Valentí Almirall en coneix l'activitat pública, com a gran defensor del pensament republicà i federal, durant la segona meitat del segle XIX. El primer gran teòric del catalanisme va trobar en la premsa, en el periodisme crític i de combat, un element imprescindible per difondre i divulgar el seu projecte polític, des dels anys del Sexenni Democràtic i els primers temps de la Restauració, fins que va caure malalt el 1887 i es va haver de retirar. La dimensió periodística d'Almirall, com a creador de diversos diaris i revistes, i col·laborador en una quarantena de capçaleres de l'època, és l'altra cara imprescindible de la faceta política. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Josep Maria Figueres, historiador, professor honorari d'història del periodisme a la UAB, encarregat de l'edició de l'obra completa de Valentí Almirall i autor del llibre "Valentí Almirall. Quan tot va començar", publicat per l'Editorial Base.

Capítol 1064. En ser afusellat l'any 1896 per un escamot de l'exèrcit espanyol, el metge i polític filipí José Rizal va passar de ser l'intel·lectual més destacat dels tres segles de presència espanyola a les Filipines a esdevenir l'heroi nacional d'un país en plena lluita per la independència de la metròpoli colonial. Rizal, conreador de les ciències, les humanitats i les arts, i una figura cabdal de la cultura en llengua castellana de la seva època, va mantenir relacions importants amb Catalunya en moments cabdals de la seva vida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Alegret, catedràtic jubilat de Química Analítica de la UAB, catedràtic honorari de Química de la Universitat Santo Tomás de Manila i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1063. En una època en què els ànims de revolta dominaven bona part de la població més desafavorida, entre la dictadura de Primo de Rivera i l'esclat de la Guerra Civil, la figura de Joaquim Maurín es va consolidar com un dels pensadors fonamentals del marxisme a Catalunya, segurament el més important de l'estat espanyol durant els anys 20 i 30. Maurín s'havia iniciat en el sindicalisme revolucionari, i va fer paleses les seves teories polítiques i socials a la premsa i en diversos llibres. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Portillo, historiador, redactor de la revista Debats pel Demà i coeditor de l'antologia de Maurín "Les forces motrius de la revolució", editada per Tigre de Paper.

Capítol 1062. Poques actrius han estat tan estimades a Catalunya com Mary Santpere, una de les còmiques més destacades del segle XX, una època en què les dones que es dedicaven a l'humor eren molt poques. L'èxit al cinema, el teatre de revista i els nous mitjans audiovisuals era en part degut a l'herència de pes del seu pare, un dels grans reis del vodevil al Paral·lel dels anys vint i trenta: Josep Santpere. Com a mínim en el cas de la família Santpere, el talent tenia un component genètic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Maria Rosa Pigrau Santpere, doctora en Història, autora del llibre "Els Santpere. Cent anys davant del públic", de Planeta. És filla de Mary Santpere.

Capítol 1.061. Els avantatges de la invenció de la tipografia, sobretot per l'estalvi de temps i diners que suposava, es van fer evidents a Catalunya pocs anys després de l'arribada de la impremta, cap a final del segle XV. La principal aportació de la impremta a la societat catalana moderna no van ser els llibres, sinó unes obres menors, conegudes com a menuderies. Es tractava de butlletes, cartells, fulls solts i altres documents de vida efímera, destinats a agilitzar el funcionament de l'administració i les institucions en l'àmbit polític, judicial, militar, religiós i comercial. Tot el que s'imprimia, això sí, estava sotmès a censura prèvia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xevi Camprubí, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Periodisme i Comunicació Audiovisual per la UAB.

Capítol 1.060. Aurora Díaz-Plaja va ser una persona d'una importància indiscutible per a la literatura catalana del segle XX, sobretot per la diversitat de tasques que va assumir: periodista, traductora, crítica literària i, de manera molt destacada, promotora de la literatura infantil i juvenil. La relació professional amb els llibres, però, va arrencar unes dècades abans d'assolir projecció pública, en concret al servei de biblioteques. En temps de la Guerra Civil, aquesta activitat la va portar a fer de bibliotecària al front, viatjant en un autobús des de la rereguarda, per acostar la lectura als soldats en els moments més durs. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Berta Jardí, que treballa en tasques de gestió i comunicació en entitats socioculturals. És escriptora, autora del llibre "La bibliotecària del front", editat per Univers.

Capítol 1.059. Un dels grans centres espirituals de la Catalunya medieval va ser el monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, els orígens del qual es perden en la llegenda. El que se sap del cert és que va esdevenir lloc de pelegrinatge obligat ja des del segle X, per l'emplaçament immillorable entre les muntanyes que s'alcen sobre el cap de Creus, al límit oriental de la península Ibèrica i allà on els Pirineus es troben amb el mar. A banda del paisatge imponent que l'envolta, i que feia sentir el pelegrí més a prop de Déu, diferents butlles papals van atorgar a qui visitava el monestir privilegis tan importants com les mateixes indulgències que es concedien a Sant Pere de Roma. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sònia Masmartí, historiadora i tècnica coordinadora dels monuments de l'Agència Catalana de Patrimoni Cultural a Girona; durant 24 anys ha estat responsable de Sant Pere de Rodes.

Capítol 1058. Des de les miniatures que feien servir grecs i romans per estudiar tàctiques i estratègies al camp de batalla, fins als jocs populars de rerefons clarament bèl·lic com el go o els escacs, la simulació històrica o militar ha atret societats molt diverses al llarg de la història. La revolució militar del segle XIX, amb l'aparició de noves armes i estratègies, va donar una importància encara més gran a la utilització de jocs de guerra per part dels exèrcits. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antonio Catalán, llicenciat en Disseny, màster en Cultura Contemporània i en Història Militar contemporània i moderna, investigador independent en els camps dels "game studies" i la història militar.

Capítol 1057. La ciutat de Girona està situada en un indret estratègic clau per controlar la ruta del nord que es dirigeix cap a la capital del país. Aquesta ubicació pren especial importància durant l'època moderna, després del Tractat dels Pirineus, en què va ser una plaça forta escenari de diversos setges francesos. Qui tenia Girona sota control controlava el pas entre els dos estats, les grans potències de l'època armades amb els exèrcits més potents del moment. Fortificar la ciutat per fer-la resistir va ser un repte per als contemporanis: un procés no mancat de polèmiques, dificultats i episodis violents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Mateu Guitart, doctor en Història per la Universitat de Girona i membre de l'Institut d'Estudis Gironins.

Capítol 1.056. Al llarg de la Segona Guerra Mundial, la necessitat comuna de derrotar Hitler va anar convertint en companys de viatge el primer ministre britànic, Winston Churchill; el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, i el primer secretari soviètic, Ióssif Stalin. El 1945, quan s'esdevenia la caiguda militar del Tercer Reich, els tres principals líders aliats van mantenir dues conferències decisives: la primera a Ialta, a la península de Crimea, entre el 4 i l'11 de febrer, i la segona ben a prop de Berlín, a la ciutat alemanya de Potsdam, entre el 17 de juliol i el 2 d'agost. Les decisions que s'hi van prendre van configurar un nou ordre mundial. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Pere Cardona, escriptor i divulgador històric, creador del portal web Historias Segunda Guerra Mundial i autor del llibre "Osos, átomos y espías. Historias sorprendentes de la Guerra Fría", publicat per Principal de los Libros.

Capítol 1055. El 28 d'octubre de 1848 s'inaugurava oficialment la primera línia de ferrocarril de la península Ibèrica, que unia Barcelona amb Mataró. Mesos abans d'aquella gran estrena havia mort el principal impulsor del projecte, l'empresari mataroní Miquel Biada i Bunyol, que havia estat testimoni dels avantatges d'aquest nou sistema de transport de passatgers i mercaderies quan havia viscut a Cuba. En un context de crisi econòmica, i malgrat la falta de suports institucionals, Biada havia tirat endavant un projecte que seria clau per al desenvolupament econòmic i industrial del país. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "El primer ferrocarril de la Península", editat per Efadós, juntament amb Manuel Cusachs i Xavier Nubiola.

Capítol 1033. Després que l'exèrcit macedoni liderat per Alexandre el Gran derrotés el persa a la batalla d'Issos, l'any 333 abans de Crist, Alexandre va poder entrar a Egipte. Per ell, era una conquesta més en l'extensió cap a l'Orient. En canvi, per a un dels seus homes seria l'oportunitat d'establir-se en un regne i governar-lo, especialment un cop mort Alexandre i disgregat l'imperi macedònic. Aquest home es deia Ptolemeu. La dinastia que va fundar, la ptolemaica, es va mantenir en el poder a Egipte durant tres segles, del 332 al 30 abans de Crist. Deixant de banda l'esplendor dels últims temps de la dinastia, amb la famosa Cleòpatra VII, el llegat dels tres primers Ptolemeus, primers faraons grecs d'Egipte, va ser especialment pròsper per a l'agricultura, les arts i les ciències. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 1054. Mesopotàmia, situada entre els rius Tigris i Eufrates, és el bressol d'algunes de les primeres civilitzacions urbanes conegudes. Hi ha referències a Mesopotàmia des de l'any 10.000 abans de Crist, tot i que el moment àlgid és des del 3.000 fins al segle IV abans de Crist. Durant aquest temps, es van desenvolupar pobles com el sumeri, l'accadi, el babiloni i l'assiri. Van fomentar innovacions com la roda, la ceràmica, les arades i la metal·lúrgia del bronze i el ferro, però segurament l'invent més crucial és l'escriptura. Gràcies precisament a l'ús de l'escriptura, hi ha constància de com vivien, de l'astronomia i del sistema econòmic i jurídic, el cèlebre Codi d'Hammurabi i, també, de quin paper tenien les dones en aquella societat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agnès Garcia-Ventura, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra i investigadora "Ramón y Cajal" al Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana de la UAB.

Capítol 1053. Els Jocs Olímpics celebrats a Mèxic el 1968 van consolidar una realitat cada vegada més present en l'atletisme modern: els atletes de l'Àfrica oriental, sobretot de Kenya i Etiòpia, van dominar de manera clara les proves de mitjana i llarga distància. Aquesta superioritat, que s'ha volgut justificar per motius genètics, metabòlics o fins i tot hematològics, o en la influència de l'hàbitat africà, s'ha mantingut en una progressió imparable des dels anys seixanta, el moment de l'eclosió dels atletes africans. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, Dani Martí (periodista esportiu i professor, que va cobrir els Jocs de Los Angeles, Seül, Barcelona, Atlanta i Sydney).

Capítol 1052. Com si tot el que hagués viscut fins aleshores fos un assaig de la seva vida literària, Teresa Pàmies va publicar el primer llibre, "Testament a Praga", l'abril del 1971, quan tenia cinquanta-un anys i vivia a París. Venia d'un exili llarg que l'havia feta passar per Santo Domingo, Cuba, Mèxic, Belgrad i Praga. A partir d'aleshores, l'obra literària i periodística de Pàmies es va caracteritzar pel component autobiogràfic. Era la veu i la memòria d'una generació que havia vist obstaculitzats els projectes de vida i de família per la guerra i per la rebel·lió contra les injustícies, expressada en el cas de Pàmies a través d'un marxisme tan militant com autocrític, sobretot a mesura que anaven passant els anys. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Montserrat Bacardí, catedràtica de la Facultat de Traducció d'Interpretació de la UAB i membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC; autora de "La veritat literària de Teresa Pàmies".

Capítol 1051. Molt abans del decret de lliure comerç amb Amèrica del 1778, la gent del Penedès ja havien estat aprofitant diverses escletxes legals per emprendre negocis amb els territoris d'ultramar. De fet, a finals del segle XVIII el port de Sant Salvador, al Vendrell, especialment dedicat a l'exportació de vins i aiguardents, va ser clau per a l'economia del Baix Penedès i per a la reconversió de moltes famílies pageses en comerciants. Aquest paper de motor del comerç de cabotatge es va allargar fins a finals del segle XIX, quan un seguit de circumstàncies desafortunades van apartar el Penedès del procés industrial en marxa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngels Santacana i Figuerola, llicenciada en història, tècnica del Departament de Cultura de l'Ajuntament del Vendrell i coordinadora de museus de la ciutat. Coautora del llibre "El Penedès i l'inici del comerç d'ultramar", de Rafael Dalmau Editor.

Capítol 1050. Durant el regnat d'Isabel II, en ple segle XIX, un funcionari català va treballar de manera tenaç per posar ordre al caos monetari existent a Espanya, a la coexistència de fins a noranta-set tipus de monedes, amb valors i equivalències molt diferents. El seu objectiu era reformar el sistema per tal que fos modern i eficaç. De la mateixa manera va ser el responsable d'aplicar tècniques pròpies de la Revolució Industrial a la fabricació de monedes. Es deia Francesc Paradaltas i Pintó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Estrada-Rius, doctor en Dret per la Universitat Pompeu Fabra i doctor en Història per la Universitat de Barcelona, conservador en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya, al MNAC, i autor del llibre "Francisco Paradaltas y Pintó. Un reformista barcelonés ante la moneda española del siglo XIX".

Capítol 1049. Al llarg del segle XVIII, un cop consumada la derrota a la Guerra de Successió, Catalunya va mantenir la dissidència i la protesta com a eines fonamentals per intentar impulsar els canvis polítics que es creien necessaris. Encara que els grups dirigents s'acomodessin al règim borbònic, les denúncies per part dels gremis de les pràctiques abusives de l'absolutisme, així com els memorials reivindicatius i els projectes de reforma, van ser constants durant tots aquells anys, en una època en què Catalunya, menys submisa i conformista del que s'ha dit tradicionalment, buscava alternatives vàlides de govern i no perdia de vista les llibertats arrabassades el 1714. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de "Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII", d'Edicions 62.

Capítol 1048. La primera fita de la literatura universal i el gran llegat de les civilitzacions sumèria i babilònica que narra les aventures d'un personatge, el rei d'Uruk, una antiga ciutat de Mesopotàmia. Sembla que Gilgamesh va existir històricament, tot i que només se'n conserva una narració èpica que exalça les seves virtuts i aborda alguns dels grans temes que han preocupat des de sempre l'ésser humà, com l'amistat, el poder i l'anhel d'immortalitat. Es tracta d'uns textos d'escriptura cuneïforme, gravats en tauletes de fang, els més antics dels quals són del segon mil·lenni abans de Crist, i per tant tenen uns quatre mil anys d'antiguitat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Adelina Millet, doctora per la Sorbona, secretària acadèmica de l'Institut del Pròxim Orient Antic i professora del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB; juntament amb Lluís Feliu, traductor del "Poema de Gilgamesh" al català, en l'edició d'Adesiara.

Capítol 1047. El dilluns 3 de novembre del 1975, a les nou del matí, una explosió de grisú a la mina anomenada La Consolació, dins de l'explotació minera de Fígols, al Berguedà, va provocar la mort de trenta treballadors. Vint-i-vuit van morir allà mateix i dos més mentre eren atesos a l'Hospital Vall d'Hebron i al Centre Hospitalari de Manresa. Encara hi va haver quatre ferits més que van sobreviure. Aquest accident, relacionat amb algunes decisions preses per augmentar la producció de carbó, es va veure eclipsat per l'agonia de Franco. Tot i així, era difícil de tapar del tot: es tractava de l'accident miner més greu que hi havia hagut a Espanya des de feia cinquanta anys. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Serra Rotés, historiadora i museògrafa. Autora dels volums "Mines, miners i ferrocarril al Berguedà" i "Mines i miners. Una història industrial al Berguedà".

Capítol 1.046. Des de finals del segle XVIII fins a inicis del segle XX, una gran quantitat d'homes i dones de les professions més diverses van fugir d'Espanya, un país instal·lat en el caciquisme de l'Antic Règim, per buscar una vida millor. A aquells que van marxar al continent americà i van acabar tornant de l'aventura ultramarina, havent fet fortuna o sense haver-ho aconseguit, se'ls va conèixer com a "indians". La influència que van tenir sobre la seva societat d'origen es pot rastrejar encara avui en moltes viles i ciutats de Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Tate Cabré, doctora en Periodisme i Comunicació, autora del llibre "Els indians catalans. Històries i anècdotes de personatges singulars", de Redbook Ediciones.

Capítol 1045. El pes dels combats marítims en la Primera Guerra Mundial no va ser tan rellevant com en la Segona. La flota imperial alemanya va optar per una estratègia conservadora, mentre que Churchill estava interessat a mantenir les vies de comunicació i comerç amb les colònies. Tot i així hi va haver alguns enfrontaments importants, en especial pel que fa a la guerra submarina, una de les grans novetats, i la batalla de Jutlàndia, la primavera del 1916, en què Alemanya i la Gran Bretanya van mesurar les seves forces navals. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1044. En el primer terç del segle XX, entre 1900 i 1936, la consolidació de l'Eixample de Barcelona va generar una de les plantacions d'arbres urbans més importants d'Europa, amb un predomini destacat del plàtan d'ombra. La idoneïtat d'aquesta espècie per als carrers de la ciutat, però també de les alzines que es van plantar a la plaça Catalunya, va ser motiu de debats encesos en la premsa de l'època, amb articles en profunditat i caricatures dels mitjans satírics. En aquell moment, la percepció dels arbres com un element imprescindible del paisatge urbà no era compartida per tothom amb el mateix entusiasme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gordi, doctor en Geografia.

Capítol 1043. L'any 1915, mentre Europa estava quedant arrasada per la guerra, un grup de pagesos del Pirineu van unir-se per defensar els seus interessos. El naixement de la Societat Cooperativa de Lleteria de la Seu d'Urgell va passar força desapercebut, però a la llarga va suposar un motor de creixement econòmic i va contribuir decisivament a la transformació d'una comarca vitivinícola en una comarca productora de llet de vaca. A partir del 1935, la que havia estat la primera societat cooperativa lletera de Catalunya va passar a ser coneguda amb el nom de Cadí. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carles Gascón Chopo, doctor en Història Medieval, membre de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell i autor del llibre "Cadí, 100 anys de cooperativa".

Capítol 1042. Durant la Guerra Civil, els atacs aeris a la rereguarda republicana es van convertir en una realitat constant i terrible per a la població civil. Mai no se sabia quin seria el proper objectiu dels feixistes, a quina població o barriada deixarien caure les bombes. Tot i que hi havia zones més sensibles, el cel podia descarregar aquesta amenaça en qualsevol indret del territori. El dimarts 31 de maig del 1938, a les nou i cinc minuts del matí, cinc avions italians van descarregar seixanta bombes sobre Granollers, la capital del Vallès Oriental. Van matar almenys 226 persones, en van ferir prop d'un miler i van deixar un rastre de dolor i destrucció inesborrable. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Forns Canal, periodista i escriptor. Autor del llibre "I el cel ens va caure al damunt", d'Edicions 62.

Capítol 1.041. Entre els anys finals del segle XIX i tota la primera meitat del segle XX, un període de transformacions polítiques i socials profundes, el Vaticà va haver de reformular sovint les seves posicions. Des del papa Lleó XIII, empès pel context de la Revolució Industrial i l'auge del moviment obrer, fins a Pius XII, que va viure com a pontífex la Segona Guerra Mundial, l'Església va viure moments convulsos i decisius. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Diego Sola, doctor en Història Moderna amb premi extraordinari per la Universitat de Barcelona, on és professor lector i director del Màster en Història i Identitats en el Mediterrani Occidental, segles XV-XIX; autor del llibre "Història dels papes".

Capítol 1040. En els anys seixanta del segle passat, quan les novetats musicals que triomfaven al món arribaven amb comptagotes i fer rock and roll en castellà semblava impensable, una banda fundada a Barcelona va aconseguir destacar. Amb diversos canvis de formació respecte al quartet original, van aconseguir mantenir-se plenament actius al llarg dels seixanta i els setanta, fusionant estils, combinant les lletres en castellà i en anglès, i reinventant-se amb cada nou disc. Es caracteritzaven per anar sempre a la seva, sense identificar-se amb un sol moviment o etiqueta, i per això pensaven que el seu nom els esqueia. Eren una estrella solitària. Eren Lone Star. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pere Gené, compositor i cantant del grup Lone Star, coautor del llibre "Dejadme que os cuente algo del grupo Lone Star", d'Editorial Milenio.

Capítol 1039. El 15 de març de 1972, en una ciutat de Nova York coberta per una nevada intensa, s'estrenava una pel·lícula que faria història, la més taquillera del seu temps, en plena consolidació del Nou Hollywood. Era un relat criminal, fosc i violent, que prenia elements de la tragèdia grega i els drames shakespearians per posar de manifest la corrupció de la institució familiar. Aquesta adaptació d'una novel·la de Mario Puzo, dirigida per Francis Ford Coppola, es titulava "El padrí", i abans d'arribar a la pantalla havia hagut de superar tota mena de dificultats, algunes d'elles dignes de fer-ne una altra pel·lícula. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", director i presentador del programa de cinema d'iCat, "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries. Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.

Capítol 1038. La concentració d'espectacles populars a l'avinguda del Paral·lel va constituir un fenomen excepcional que responia a una demanda social de la ciutat de Barcelona entre el final del segle XIX i les primeres dècades del XX, fins a l'esclat de la Guerra Civil. La magnitud d'aquest fenomen i la petjada que va deixar en la societat catalana de l'època han estat sovint menystingudes, però es tracta d'una concentració d'arts escèniques d'una personalitat única en el conjunt d'Europa, gràcies a un públic de menestrals, obrers i botiguers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eduard Molner, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, professor universitari, creador escènic i escriptor; autor del llibre "El Paral·lel fent país, 1894-1936", d'Institut del Teatre Edicions i Arola Editors.

Capítol 1.037. Entre el 28 de juliol i el 3 de setembre de l'any 1285, en temps de Pere II el Gran, una flota reduïda de galeres catalanes, reforçada en un segon i definitiu assalt per l'armada siciliana encapçalada per l'almirall Roger de Llúria, es va enfrontar a una flota francesa que la superava clarament en nombre. Aquestes escaramusses van tenir lloc a prop de les Formigues, uns petits illots situats a menys d'una milla de la costa entre Palamós i Palafrugell. Els vaixells catalans van aconseguir agafar per sorpresa l'armada francesa de Felip III l'Ardit i fer-la caure en un parany, en una de les batalles navals més interessants de la història de la Corona d'Aragó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pol Junyent, doctor en Història Medieval per la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Recerca Consolidat CAIMMed, "La Corona catalanoaragonesa, l'Islam i el món mediterrani".

Capítol 1.036. La primera meitat del segle XX va ser un període molt important en la història de la ciència, del tot revolucionari, per la manera com es van començar a relacionar diverses àrees del coneixement. Un dels investigadors que va ser capdavanter i va fer avançar la seva especialitat de manera espectacular va ser un bioquímic català, de Lleida: Joan Oró. Entre les moltes preguntes que es va fer, es va consagrar especialment a respondre'n una, respecte a l'origen de la vida humana, a saber d'on venen els humans, i la possible existència de vida més enllà del nostre planeta. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Anton Català, astrofísic, químic i divulgador científic. Comissari de l'Any Oró.

Capítol 1.035. A diferència d'altres indrets en què la revolució industrial va agafar embranzida en el darrer terç del segle XVIII, com a Anglaterra, Flandes o el Piemont, a Catalunya tot semblava estar en contra d'aquesta transformació econòmica i social. Els nuclis burgesos catalans eren escassos i no tenien força per influir en el rumb polític, el país estava orientat a l'agricultura i ni tan sols es disposava de matèries primeres adequades, com el carbó. Malgrat totes aquestes dificultats, un grup creixent d'artesans, menestrals, comerciants i pagesos, esdevinguts empresaris, va aconseguir fer triomfar la primera Revolució Industrial a Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, catedràtic de Geografia i Història a l'ensenyament secundari i professor jubilat de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. Autor del llibre "Catalunya i la primera revolució industrial", d'Albertí Editor.

Capítol 1034. Al llarg de la història, ha estat habitual que els sentiments i pensaments de les dones hagin quedat filtrats pel relat masculí. A l'Europa cristiana medieval, per bé que fossin una minoria pertanyent a la noblesa o el clergat, van ser diverses les dones que van mantenir una vida sexual i amorosa ben activa, i van escriure sobre les experiències i desitjos més íntims. Aquests testimonis, no molt abundants, permeten fer-se una idea de l'imaginari femení de l'Edat Mitjana occidental. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Vinyoles, que ha estat professora titular d'Història Medieval a la UB, és especialista en història de les dones i de la vida quotidiana i autora del llibre "Usos amorosos de las mujeres en la época medieval", editat per Los libros de la Catarata.

Capítol 986. En les primeres dècades del segle XIX, els gabinets de curiositats científiques relacionats amb la història natural es van començar a obrir a públics més amplis, dins del context de la industrialització i el liberalisme burgès, i van anar passant a ser concebuts i anomenats com a museus. Un dels que va experimentar aquesta transformació progressiva va ser el gabinet de curiositats de la família Salvador, a Barcelona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Ulled Bertran, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la tesi "De gabinet a museus. La col·lecció Salvador i els seus públics en la primera meitat del segle XIX". Investigador a l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

Capítol 985. L'episodi conegut com les Vespres Sicilianes, l'enfrontament contra el rei Carles d'Anjou iniciat l'any 1282, que va culminar amb la conquesta de Sicília per part del rei Pere el Gran d'Aragó, va ser analitzat en el seu temps des de discursos polítics i ideològics oposats. Els cronistes que s'hi van referir al llarg del segle XIII i XIV es poden englobar en diferents bàndols, que també ens serveixen per entendre les ideologies que hi va haver en joc en la guerra de la corona aragonesa contra el regne de França fins a l'any 1285, i també en la perspectiva de les dècades posteriors. En parlem Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Guifré Colomer, doctor en Història Medieval per la Universitat Rovira i Virgili, i professor de l'Institut Martí l'Humà de Montblanc. Autor de la tesi "Memòries de la guerra de les Vespres, 1282-1285. Controvèrsies ideològiques i conflictes polítics a la Mediterrània Occidental".

Capítol 984. Durant els anys vuitanta del segle passat, ETA colpejava la molt imperfecta democràcia espanyola. L'Estat va donar cobertura a diverses iniciatives de guerra bruta, algunes heretades dels serveis d'informació franquistes, per combatre el terrorisme de manera il·legal. L'última expressió d'aquesta manera d'enfrontar-se a ETA van ser els Grups Antiterroristes d'Alliberament, els GAL, uns grups armats parapolicials que van entrar en acció el 1983. Els GAL, que van tenir una connexió catalana important, van deixar al darrere un rastre de morts, errors fatals i operacions matusseres. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Batista, doctor en Ciències de la Comunicació i periodista; és autor de deu llibres sobre ETA, l'últim dels quals és "ETA i nosaltres"; va localitzar tots els atestats dels GAL al magatzem de la Brigada Social i va propiciar les primeres trobades entre víctimes dels GAL, víctimes d'ETA i victimaris.

Capítol 983. L'administració de Justícia és un instrument de dominació en mans de molt poques persones, sempre lligades als més poderosos. Aquesta afirmació és plenament vàlida durant l'alta edat mitjana, quan l'ordenament jurídic visigòtic coexisteix amb la legislació heretada de l'època romana, mentre que es van incorporant noves normes o costums adoptats per resoldre els conflictes de l'època feudal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Salrach, catedràtic d'Història Medieval a la Universitat Pompeu Fabra i membre de l'Institut d'Estudis Catalans; autor de "Justícia i poder a Catalunya abans de l'any mil" i coeditor de "Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya medieval. Col·lecció diplomàtica. Segles IX-XI".

Capítol 982. A finals dels anys quaranta, i sobretot durant els anys cinquanta, en un context de penúria i de postguerra europea en què només les classes altes podien disposar d'un automòbil, la sortida al mercat dels anomenats microcotxes va suposar una alternativa per a moltes famílies. Aquests models de cotxes més petits de l'habitual, i a més baix cost, van tenir molt d'èxit a Alemanya i al Regne Unit, però també a l'Espanya franquista, i de manera molt especial a Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Tachó, president del Classic Motor Club del Bages i coordinador de l'Escuderia PTV.

Capítol 981. Un dels polítics que van deixar més empremta en l'ideari catalanista del segle XX va ser Manuel Carrasco i Formiguera. Va tenir una aportació decisiva en la reunió de totes les forces republicanes i antimonàrquiques espanyoles que van acordar el Pacte de Sant Sebastià, el 17 d'agost de 1930, i també va ser un dels principals suports del projecte de l'Estatut de Núria, del 1932. De fet, es va quedar sol al Congrés defensant la integritat del text. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Duran, doctor en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre "Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa", de Viena Edicions.

Capítol 980. La xarxa diplomàtica i les relacions militars establertes per Cartago arreu de la Mediterrània occidental entre els segles V i III abans de Crist, permeten parlar de l'existència d'un imperi cartaginès, o si més no d'una clara hegemonia. Abans del Mare Nostrum, hi va haver un Mare Punicum. Cartago era un estat que es definia per ser una potència comercial, però a l'hora d'implantar-se en molts territoris va recórrer als especialistes militars. L'exèrcit, format mitjançant la contractació regular de mercenaris, va ser l'instrument principal de l'imperialisme cartaginès. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Roger Riera, doctor en Història Antiga per la UAB, amb la tesi "Relaciones militares en el Mediterráneo occidental, 410-221 antes de nuestra era".

Capítol 979. El setembre de l'any 9 després de Crist, en els últims temps d'August, l'exèrcit romà liderat pel governador Quintili Var es va enfrontar als germànics al bosc de Teutoburg. Els legionaris romans havien estat conduïts fins a aquell cul de sac, enganyats per un príncep germànic rebel que tenia la ciutadania romana, Armini. Van ser tres dies d'enfrontaments que van culminar en una derrota romana total i absoluta, una de les pitjors de la història militar. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 978. Des de l'inici de les intervencions arqueològiques a Empúries, l'any 1908, aquest jaciment va esdevenir fonamental pel valor polític i ideològic, més enllà del científic. Es tractava de donar a conèixer el bressol d'una identitat catalana d'arrels hel·lèniques, diferenciada d'altres pobles peninsulars. En el moment d'esclatar la Guerra Civil, els responsables de les excavacions tenien molt clar que calia protegir Empúries de possibles atacs i bombardejos franquistes, però també de l'ús militar que li podien donar les forces republicanes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francisco Gracia, catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona i director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica. Autor de "La construcción de una identidad nacional. Arqueología, patrimonio y nacionalismo en Cataluña, 1850-1939".

Capítol 977. Hi ha científics que, en el seu context històric, i pel caràcter pioner i aïllat dels treballs que van fer, han estat vistos no només com a genis, sinó gairebé com a mags visionaris, com a il·lusionistes que confien especialment en el poder de la imaginació. És el cas del serbi Nikola Tesla, l'home que amb patents basades en el fenomen de l'electromagnetisme va contribuir a la configuració de la societat i de la tecnologia contemporànies. Fill d'un món ja desaparegut, a cavall entre els segles XIX i XX, la figura de Tesla ha crescut en les darreres dècades, però no és un cas aïllat, sinó un producte del seu temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, doctor en Història de la Ciència, professor a la UAB i membre del Departament de Filosofia i de l'Institut d'Història de la Ciència, IHC.

Capítol 976. A partir de la segona meitat del segle XVII, l'economia catalana va experimentar una recuperació que va coincidir amb un canvi en les relacions comercials entre la monarquia hispànica i els Països Baixos arran del Tractat de Münster, signat el 1648. En aquest context, els comerciants neerlandesos Joan Kies i Arnold de Jäger van arribar a Catalunya per fer-hi negocis. La nissaga dels Kies es va establir inicialment a Barcelona, però posteriorment es van traslladar al Camp de Tarragona, a la rodalia de Reus, on van convertir el castell de Vila-seca en residència i centre de producció. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Fàbregas, professor jubilat d'Història Moderna a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

Capítol 975. La marató probablement és la prova que desperta més expectació i admiració de l'atletisme, en bona part per l'esforç desmesurat que se suposa que fan els corredors. Encara que l'origen entre històric i llegendari d'aquesta cursa remet a l'antiga Grècia, la marató tal com la coneixem neix a finals del segle XIX, en els primers Jocs Olímpics d'Atenes del 1896, en una època dominada per un afició a les llengües i les cultures clàssiques. A partir d'una llegenda, l'olimpisme modern es va inventar una prova atlètica que no havia existit mai en l'antiguitat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Daniel Martí, periodista esportiu.

Capítol 974. Per relativament curtes que siguin, hi ha estades que marquen tota una vida i fan història. Entre la tardor de 1838 i l'estiu de 1839, la novel·lista romàntica George Sand va emprendre un viatge per Europa que la va portar a Espanya, Itàlia i el Migdia francès. Dels tres mesos que va ser a les Balears amb els dos fills, l'amant --el músic polonès Frederic Chopin--, i una criada, en va néixer una recreació parcialment ficcionada de les experiències viscudes. És una de les obres més conegudes de l'autora: "Un hivern a Mallorca". En parlen Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Vives, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Capítol 973. Al llarg de més de 43 anys, fins a les acaballes del franquisme, les dones properes al règim van formar part de la Secció Femenina de la Falange, consagrades a tasques de reconstrucció, assistència social i afirmació patriòtica. Al cap i a la fi, dins d'un estat que discriminava la dona, es tractava de modelar-la perquè assumís un paper submís de mare i mestressa de casa, per retrobar el que el règim considerava que era l'ordre social i familiar. A Lleida, la Secció Femenina, sempre supeditada a la branca masculina de l'organització, també va tenir un paper important. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antonieta Jarne, historiadora; autora del llibre "La Secció Femenina a Lleida. Els anys 'triomfals'", de Pagès Editors.

Capítol 972. L'any 1686, Barcelona va viure unes grans festes dedicades a Santa Eulàlia, la patrona de la ciutat. Segons la descripció de la processó que va recórrer la ciutat, les obres d'art que representaven la santa i el seu martiri, moltes d'efímeres, s'inscrivien de ple en l'estètica barroca de les acaballes del segle XVII i les idees de la Contrareforma sobre la iconografia religiosa. El culte a Santa Eulàlia era la manera que tenien les oligarquies de reforçar la identitat col·lectiva de la ciutat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Cristina Fontcuberta, professora agregada d'Història de l'Art a la Universitat de Barcelona.

Capítol 971. El setembre del 1919, Josep Puig i Cadafalch prenia possessió com a president de la Mancomunitat per segon cop. Un dels objectius clars per a aquest nou mandat era situar Catalunya en el mapa internacional, una tasca que va ser resumida en el lema "Conèixer i ésser coneguts". Com altres polítics i intel·lectuals de l'època, va entendre que el front exterior era clau per al futur del país. Aquests van ser els orígens de la primera diplomàcia d'un govern autònom català en època contemporània. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Manuel Manonelles, comissari de la mostra "Conèixer i ésser coneguts!", de l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Capítol 970. Moltes dones van participar de manera activa en la defensa militar de la Segona República: n'hi va haver a la rereguarda i fent tasques administratives al front, però també n'hi va haver que van ser instructores militars i que van combatre a primera línia de foc. El Govern de la República va ser el que va permetre l'accés de les dones a l'exèrcit, contradient alguns tòpics llargament mantinguts. De tota manera, a partir del mes d'octubre del 1936, les dones desapareixen de la documentació militar i en molts casos han restat en l'anonimat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Esther Gutiérrez Escoda, doctora en Història Contemporània per la Universitat Rovira i Virgili, i membre de la junta directiva del Centre d'Estudis de la Vilella Alta, autora de la tesi "Las mujeres militares en la Guerra Civil española. Política, sociedad y administración militar de la II República".

Capítol 969. Les presons com a espais de reclusió i privació de llibertats, pensats per castigar i intentar redimir les persones condemnades, no van néixer amb la Il·lustració, com s'havia dit sovint, sinó que a l'Edat Mitjana ja en podem trobar els primers exemples, dominats per una fèrria moral cristiana. En el cas de les dones, pecat i delicte es posaven al mateix nivell, i el delicte d'adulteri només les castigava a elles. A Barcelona, des de finals de l'època medieval es van habilitar espais de càstig pensats específicament per a aquelles dones que es consideraven perilloses, principalment perquè no havien acceptat una primera reclusió, la de la família i el matrimoni, en una societat que ni tan sols les considerava ciutadanes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Sol Abejón Olivera, llicenciada en Història per la UB, poeta i autora del llibre "Males fembres pecadores? Genealogia de la cultura del càstig i les presons de dones a Barcelona".

Capítol 968. El dia 1 de novembre del 1874 els carlins van instaurar una Diputació General de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en plena Tercera Guerra que els enfrontava amb els liberals. La derrota militar dels que defensaven les postures tradicionalistes ha fet que aquesta institució de vida efímera hagi estat oblidada en el temps. De tota manera, és una prova clara de la força que va arribar a tenir el carlisme català. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Ferran Toledano, doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, autor del llibre "La Catalunya dels furs carlins" de la col·lecció Dies que han fet Catalunya, editada per Rosa dels Vents.

Capítol 967. En la història de la música clàssica el talent no se'l reparteixen només els grans compositors, per molt que siguin aquests els que hi solen tenir més pes. A cavall entre el segle XIX i el XX, hi va haver un director d'orquestra que va triomfar a Europa i als Estats Units, que va excel·lir per igual en obres operístiques i simfòniques, i que és considerat el primer director a assolir l'estatus d'estrella. Es tracta d'Arturo Toscanini, un músic excepcional, que a més va destacar pel rebuig actiu al feixisme en ascens a Itàlia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Galceran, divulgador musical i és un dels Homes Clàssics que podeu seguir al seu programa de Catalunya Música.